Com us anunciava al darrer "post" d'Ossera, un penjo unes quantes fotografies (8) perquè us feu una idea de l'ambient que s'hi va viure, i que crec es pot qualificar d'autènticament popular. Hi podeu veure:
- El moment de fer la inscripció (res de fer-la per endavant i per Internet sinó en el mateix moment d'arribar-hi).
- El lloc de sortida i arribada (tant petit que no hi cabrien més de 100 persones apilotonades).
- Els dos "corredors" d'una de les curses populars (els altres dos pertanyen a la categoria de veterans);
- Un grup de corredors que van aprofitar la cursa per fer un comiat de solteria (us recordeu una d'aquelles 10 raons que deia per córrer?).
- Una fotografia que "immortalitza" el moment de la sortida que ja de bon principi, s'enfilava costa amunt.
- Jo descansant després d'arribar. Em podeu veure amb la samarreta de la cursa de Bell-Lloc d'Urgell.
- Els trofeus, una cosa que mai obtindré a cap cursa. I finalment,
- Una fotografia del dinar popular a la plaça del poble. Fixeu-vos en els tendals que van haver-hi de muntar per donar ombra a uns 250 comensals.
Si voleu veure unes quantes fotos més, cliqueu en aquest enllaç. Per acabar, permeteu-me unes poques línies d'un dels elements d'interès d'aquesta zona i del qual a l'anterior "post" ja us en feia cinc cèntims. Es tracta del Museu de les Trementinaires a Tuixent. Petit, modest però amb prou informació en vídeo i panells com per adonar-te del mèrit que tenia aquesta professió i de com de magres les devien passar les persones (bàsicament dones) que s'hi veien obligades a fer-la. Curiosa i realment colpidora l'entrevista amb la darrera trementinaire -la Sofia Muntaner- (acompanyada del seu marit), un veritable exemple de testimoni oral de la història recent d'una professió ja perduda. Ja només pensar en els trajectes que recorrien a peu (de punta a punta de Catalunya) durant mesos, ens podem imaginar la seva duresa. I nosaltres que ens esforcem per acabar una cursa de 10 km! És ben bé que amb tantes comoditats a què estem acostumats avui dia, correm el risc de perdre de vista el gran salt que ha fet el nostre país en poques dècades.
- El moment de fer la inscripció (res de fer-la per endavant i per Internet sinó en el mateix moment d'arribar-hi).
- El lloc de sortida i arribada (tant petit que no hi cabrien més de 100 persones apilotonades).
- Els dos "corredors" d'una de les curses populars (els altres dos pertanyen a la categoria de veterans);
- Un grup de corredors que van aprofitar la cursa per fer un comiat de solteria (us recordeu una d'aquelles 10 raons que deia per córrer?).
- Una fotografia que "immortalitza" el moment de la sortida que ja de bon principi, s'enfilava costa amunt.
- Jo descansant després d'arribar. Em podeu veure amb la samarreta de la cursa de Bell-Lloc d'Urgell.
- Els trofeus, una cosa que mai obtindré a cap cursa. I finalment,
- Una fotografia del dinar popular a la plaça del poble. Fixeu-vos en els tendals que van haver-hi de muntar per donar ombra a uns 250 comensals.
Si voleu veure unes quantes fotos més, cliqueu en aquest enllaç. Per acabar, permeteu-me unes poques línies d'un dels elements d'interès d'aquesta zona i del qual a l'anterior "post" ja us en feia cinc cèntims. Es tracta del Museu de les Trementinaires a Tuixent. Petit, modest però amb prou informació en vídeo i panells com per adonar-te del mèrit que tenia aquesta professió i de com de magres les devien passar les persones (bàsicament dones) que s'hi veien obligades a fer-la. Curiosa i realment colpidora l'entrevista amb la darrera trementinaire -la Sofia Muntaner- (acompanyada del seu marit), un veritable exemple de testimoni oral de la història recent d'una professió ja perduda. Ja només pensar en els trajectes que recorrien a peu (de punta a punta de Catalunya) durant mesos, ens podem imaginar la seva duresa. I nosaltres que ens esforcem per acabar una cursa de 10 km! És ben bé que amb tantes comoditats a què estem acostumats avui dia, correm el risc de perdre de vista el gran salt que ha fet el nostre país en poques dècades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada